Un mot acabat amb alguna de les terminacions I, AS, IS, OS, US o U és un verb. El verb expressa acció o estat.
- Un verb finitiu és un verb amb una de les terminacions AS, IS, OS, US o U. Fa la funció de predicat de l'oració.
- Un infinitiu és un verb amb la terminació -I. Un infinitiu no fa el paper de predicat, sinó altres funcions dins la frase.
Verbs finitius
Hi ha tres modes de verbs finitius: indicatiu, volitiu (imperatiu) i condicional.
Indicatiu
L'indicatiu és el mode que indica accions i estats reals i verídics. En indicatiu s'han de distingir tres temps: prezenco (present), preterito (passat) i futuro (futur).
Present: terminació -AS
Un verb en present, amb la terminació -AS, indica que l'acció o l'estat és real, efectiu, i que ha començat, però no ha acabat. Això vol dir que l'acció o l'estat s'esdevé justament ara, o que ocorre normalment, o que sempre és vigent:
- laboras = l'acció "treballar" ha començat, però encara no ha acabat
- estas = l'estat "ser" ha començat, però encara no ha acabat
-
Mi sidas sur seĝo. - Sec a una cadira.
Estar assegut és real i actual.
-
Mi estas advokato. - Sóc advocat.
La professió és efectiva i actual.
-
Kvar kaj dek ok faras dudek du. - Quatre i divuit són vint-i-dos.
Això és vigent sempre.
-
Nun mi legas. - Ara llegeixo.
La lectura efectivament ocorre ara.
-
Hodiaŭ mi studas Esperanton. - Avui estudio Esperanto.
Potser no estudio justament al moment de parlar, però he començat a estudiar avui i encara no he acabat.
-
En la vintro oni hejtas la fornojn. - A l'hivern s'escalfa el forn.
Això ocorre cada hivern, en el passat i en el futur.
-
Mi loĝas ĉi tie tri jarojn. - Visc aquí (des de fa) tres anys.
La meva residència ja fa tres anys que dura, i encara continua.
De vegades en els relats es fa servir el temps -AS per al temps del relat. Aquest estil especial pot fer més viva la narració:
-
Ne suspektante ion li iradis tra la arbaro. Subite eksonas pafo. - Sense sospitar res, anava pel bosc. De sobte hi sona un tret.
Primer el narrador far servit el pretèrit per referir-se al passat, però després canvia al present perquè l'oient o lector s'hi senti immers i pugui sentir el tret.
Pretèrit: terminació -IS
El verb en pretèrit, amb terminació -IS, indica que l'acció o l'estat és real, però que ja s'ha esdevingut abans del moment de parlar. Normalment l'acció o l'estat ja ha acabat:
- laboris = l'acció "treballar" és anterior al moment actual
- estis = l'estat "ser" és anterior al present
-
Mi sidis tiam sur seĝo. - Aleshores vaig seure a la cadira.
L'estat "seure" efectivament ha ocorregut en el passat.
-
Mi estis knabo. - Sóc un nen.
La qualitat de "nen" és real en un temps passat.
- Hieraŭ mi renkontis vian filon, kaj li ĝentile salutis min. - Ahir vaig trobar el teu fill, i em va saludar educadament.
-
Mi loĝis ĉi tie tri jarojn. - He viscut aquí tres anys.
La meva residència ha durat tres anys, però ja no continua.
Si es volen expressar matisos de passat, es poden adjuntar diverses paraules, però també es poden fer servir formes verbals compostes. Gairebé sempre n'hi ha prou amb el pretèrit simple.
De vegades es veuen formes amb -IS per expressar alguna cosa que encara s'ha d'acomplir. Això és erroni. Cal usar la terminació -OS o, si hi cal més precisió, estos ...inta. Per això cal no dir: Mi venos al vi, kiam mi finis mian taskon. Cal dir: Mi venos al vi, (post) kiam mi finos mian taskon. O bé: Mi venos al vi, kiam mi estos fininta mian taskon.
Futur: terminació -OS
Verb en futur, verb amb terminació -OS, indica que l'acció o l'estat encara no han començat en el moment en que s'està parlant. Naturalment, el futur sempre és incert, però el futur indica que el locutor està convençut que allò passarà:
- laboros = El fet de "treballar" encara no ha començat però és segur que començarà.
- estos = La situació "ser / estar / ser-hi / estar-hi / haver-hi" encara no ha començat, però al cap d'un temps serà realitat.
-
Mi sidos poste sur seĝo. - Seuré després en una cadira.
L'asseguda efectivament passarà després.
-
Mi estos riĉulo. - Seré ric.
El fet de ser ric és una cosa del futur.
-
Mi rakontos al vi historion. - T'explicaré una història.
La narració encara no ha començat.
- Morgaŭ estos dimanĉo. - Demà és diumenge.
-
Mi loĝos ĉi tie tri jarojn. - Viuré aquí tres anys.
Encara no he començat a viure-hi però quan comenci m'hi estaré certament tres anys.
Volitiu (imperatiu); terminació -U
El verbs en volitiu, verbs amb terminació -U, indiquen que l'acció o l'estat no és real, sinó desitjat, volgut, ordenat o cercat. El volitiu no indica el temps de la acció, si bé l'acció normalment se situa en el futur:
- laboru = l'acció "treballar" és desitjada, sol·licitada, ordenada o cercada
- estu = l'estat "ser" és desitjat, sol·licitat, ordenat o cercat
-
Sidu sur seĝo! - Seu a la cadira!
Ordre o petició.
-
Estu viro! - Sigues home!
Ordre o petició.
- Ludoviko, donu al mi panon. - Ludoviko, dóna'm pa.
-
Ni legu la unuan ĉapitron. - Llegirem el primer capítol.
Expressió de desig.
-
Ĉu ni iru al la dancejo? - Que anem a la discoteca?
Pregunta sobre la voluntat. El sentit efectiu d'una frase així tanmateix sovint és una proposta amable. Compareu-la amb les següents peticions amables.
Amb el volitiu sovint no s'expressa el subjecte si es tracta del pronom vi: Venu tuj! = Vi venu tuj! Però aquesta omissió és possible només en l'oració principal, no en les subordinades.
Volitiu en frases amb ke
El volitiu apareix en frases amb ke si l'oració principal expressa d'alguna manera voluntat, objectiu, opinió, etc.:
-
Mi volas, ke vi laboru. - Vull que treballeu.
La feina és desitjada.
- Li petas, ke mi estu atenta. - Ell demana que jo estigui atent.
- Estas necese, ke ni nun unu fojon por ĉiam faru finon al tiu ĉi stato. - Cal que d'una vegada per sempre acabem amb això.
Petició amable
A fi d'expressar-vos amb més cortesia la vostra voluntat, feu servir la paraula bonvolu seguida d'infinitiu. També podeu afegir alguna expressió cortesa com ara mi petas o semblant:
- Bonvolu sidi ĉi tie! = Sidu ĉi tie, mi petas! - Seieu aquí, si us plau!
- Bonvolu fermi tiun ĉi fenestron! = Fermu la fenestron, mi petas! - Tanqueu la finestra, si us plau!
No utilitzeu en cap cas dues formes amb terminació -U. No digueu: Bonvolu sidu....
Nota: En canvi, algunes persones utilitzen bonvole ...U, per exemple: Bonvole sidu ĉi tie! (si us plau, seieu aquí.) Aquesta alternativa és prou lògica, però no és ni habitual ni tradicional.
Condicional: terminació -US
El condicional, verb amb terminació -US, s'usa per a actes i estats irreals, imaginats o fantàstics. Les formes amb -US no indiquen el temps de l'acció:
- laborus = l'acció "labori" ("treballar") és imaginada
- estus = l'estat "esti" ("ser") és imaginat
-
Se mi estus riĉa, mi ne laborus. - Si jo fos ric, no treballaria.
Es refereix a un estat o acció irreals, imaginats.
- Se mi estus sana, mi estus feliĉa. - Si estigues sa, seria feliç.
-
Se mi nur loĝus en palaco! - (Saps) si visqués a un palau!
El lloc per viure-hi és desitjat, però sé que no és possible, que només és fantasia.
-
Mi ne farus la eraron, se li antaŭe dirus al mi la veron. - No m'hauria equivocat si ell abans m'hagués dit la veritat.
Tant farus com dirus aquí fan referència a unes accions imaginades del passat. Si es volgués, es podria accentuar el fet que formen part del passat mitjaçant la forma estus dirinta.
Hom també fa servir el condicional a fi d'expressar peticions i desitjos d'una manera més cortesa:
-
Mi dezirus aĉeti kelkajn aferojn. - Desitjaria comprar algunes coses.
Un desig real, però presentat d'una manera cortesa.
-
Ĉu mi povus havi la skribilon? - Podria tenir el bolígraf?
Una petició molt cortesa, atenuada.
-
Ĉu vi bonvolus paroli iom pli silente? - Podríeu parlar una mica més fluix?
Una petició molt cortesa, atenuada.
El condicional sovint es fa servir acompanyat de la partícula se, que indica condició, però la partícula se no exigeix automàticament el condicional. Tot depèn del sentit. Si es tracta clarament d'una situació imaginado, cal fer servir la terminació US, però si l'acció o l'estat és real, aleshores cal usar l'indicatiu:
-
Se li estus ĉi tie, li certe mirus pri la malordo. - Si ell fos aquí, quedaria parat pel desordre.
Hom sap que ell no hi és, però si hi fos, ell també es quedaria parat.
-
Se li estas ĉi tie, li certe miras pri la malordo. - Si ell és aquí, segur que es queda parat pel desordre.
Hom no sap si ell és aquí, però pot ser que hi sigui. Si realment és així, segur que ell es queda parat.
En algunes llengües la forma verbal del condicional es fa servir també per a una cosa que en algun moment va ser prevista. Aquesta idea s'expressa en esperanto per mitjà de la forma verbal composta: estis ...onta o bé estis ...ota.
Infinitiu
Els verbs amb la terminació I indiquen només una acció o un estat. No indiquen si es tracta d'una cosa real, volguda o imaginada. Tampoc no indiquen temps. Tradicionalment l'infinitiu és considerat com la forma verbal bàsica d'un verb. Per això els verbs apareixen en els diccionaris en la forma d'infinitiu.
L'infinitiu sovint és semblant a un substantiu d'acció: labori = la idea de treballar; esti = la idea de ser. Tanmateix hi ha una diferència.
L'infinitiu té lloc en la frase per a aquelles funcions que normalment té el sintagma nominal: subjecte, complement directe, complement amb pri, etc.: Morti pro la patrujo estas agrable. (Morir per la pàtria és agradable) Malbonaj infanoj amas turmenti bestojn. Kiu kuraĝas rajdi sur leono?
En algunes ocasions l'infinitiu pot portar una preposició al davant: Unu fajrero estas sufiĉa, por eksplodigi pulvon. Però un infinitiu no pot portar mai les terminacions N ni J.
L'infinitiu pot portar complement directe, complements, etc., igual que el predicat verbal. Per això l'infinitiu és tanmateix un verb:
-
manĝi rapide - menjar ràpidament
L'inifinitiu té un complement circumstancial de manera.
-
poste manĝi - menjar després
L'infinitiu té un complement circumstancial de temps.
-
manĝi pomon - menjar una poma
L'inifinitiu té un complement directe.
Però l'infinitiu no pot tenir el seu propi subjecte (gramatical). Per tant no es pot dir: mi manĝi, la knabino esti o semblants. En la majoria dels casos tanmateix existeix un subjecte sobreentès: subjecte semàntic.
Molts infinitius (però no tots) són semblants a oracions completives amb ke abreujades:
- Mi ĝojas vin vidi! = Mi ĝojas, ke mi vin vidas! - M'alegro de veure't = M'alegro que et veig!
- Mi vidis la knabon kuri. = Mi vidis, ke la knabo kuras. - Vaig veure el noi córrer. = Vaig veure que el noi corria.
L'infinitiu com a subjtecte
L'infinitiu pot actuar com a subjete d'una oració quan hom vol indicar quina mena d'acció és l'infinitiu. En la majoria dels casos el predicat és una forma del verb esti:
-
Resti kun leono estas danĝere. - Romandre amb un lleó és perillós.
El que és perillós és el fet de resti kun leono. Danĝere és l'atribut de resti. Ha de portar terminació E perquè complementa el verb.
-
Kritiki estas facile, fari [estas] malfacile. - Criticar és fàcil, fer [és] difícil.
El que és fàcil és l'acció de kritiki (criticar). El que és difícil és fari (fer).
L'infinitiu juntament amb un verb predicatiu
L'infinitiu normalment s'utilitza amb un verb predicatiu, del qual depèn:
- Mi povas kuri. - Puc córrer.
- Li volis veni. - Ell volia venir.
- Ili devis cedi. - Havien de cedir.
- En varmega tago mi amas promeni en arbaro. ≈ ...amas promenon... - En un dia xafogós m'encanta passejar pel bosc. ≈ ... m'encanta una passejada...
- Ŝi komencis senti doloron kaj rigidiĝon. ≈ Ŝi komencis sentadon de doloro... - Ella va començar a sentir dolor i rigidesa. ≈ Ella va començar el sentiment de dolor...
-
Li ŝajnis subite kompreni. = Li ŝajnis subite komprenanta... - Ell va semblar comprendre-ho sobtadament.
L'infinitiu és predicatiu del subjecte li.
-
Nun ili ĉiuj iris dormi. = ...iris por dormi. - Ara tots van anar a dormir.
Quan l'infinitiu actua com un complement circumstancial de finalitat amb por, normalment hom elideix la preposició por.
- Ŝi tuj kuris bati ŝin. = ...kuris por bati ŝin. - Ella de seguida va córrer a pegar-la. = ...va córrer per a pegar-la.
-
Kaj vi ne hontas fanfaroni per ĉi tio? ≈ ...hontas pri fanfaronado... - ¿I no us fa vergonya presumir d'això?
Quan l'infinitiu actua en una complement circumsatancial amb pri, hom sempre elideix la preposició pri.
- Feliĉe mi sukcesis ekbruligi la fajron. ≈ ...sukcesis pri ekbruligado de la fajro. - Per sort vaig aconseguir encendre el foc. ≈ ... vaig reeixir en l'encesa del foc.
En els exemples que acabem de veure el subjecte semàntic de l'infinitiu és el mateix que el subjecte del verb del predicat. Però en algunes ocasions l'infinitiu té un subjecte diferent que el verb del predicat.
Alguns predicats indiquen una acció que té l'objectiu d'influir l'activitat d'una altra persona (o cosa). Aquesta mena de verbs són per exemple (mal)permesi, ordoni, doni, destini, peti, instrui, instrukcii, devigi, lasi, inviti, voki, sendi, (mal)konsili, komandi, konvinki, persvadi, memorigi i (mal)rekomendi. La persona (o cosa) que rep la influència apareix amb aquesta mena de verbs com a complement indirecte amb al o com a complement directe amb terminació N. Quan un infinitiu apareix juntament amb un verb d'aquesta mena, el subjecte semàntic de l'infinitiu és la persona (o cosa) que rep la influència:
-
Mi malpermesis al li fari tion. - Li vaig prohibir fer-ho.
El subjecte de fari és li.
-
Ili ordonis al mi veni antaŭ la vesperiĝo. - Em va ordenar que vingués abans que es arribés el vespre.
El subjecte de veni és mi.
-
La reĝo Aĥaŝveroŝ ordonis venigi al li la reĝinon Vaŝti. - El rei Xerxes va ordenar que hom fes venir a ell la reina Vaixtí.
El subjecte de venigi són aquelles persones que reben l'ordre. Aquestes persones són sobreenteses, però podrien aparèixe com complement indirecte amb al: ...ordonis al iuj venigi...
- Mi petas vin trinki. = Mi petas vin, ke vi trinku. - Et demano que beguis. = Et demano a tu que tu beguis.
El verb promesi no pertany a aquest grup: Mi promesis al li veni al la festo. = Mi promesis al li, ke mi venos al la festo. El subjecte semàntic de veni és el subjecte del verb predicatiu.
Quan el verb del predicat és una forma de vidi, aŭdi, senti, imagi o semblant, pot aparèixer un infinitiu que és predicatiu del complement directe del verb del predicat. Aleshores aquest complement directe és subjecte semàntic de l'infinitu:
-
Mi vidis la knabon kuri. - Vaig veure el noi córrer.
Kuri és predicatiu de la knabon, el complement directe de vidis. El subjecte de kuri és la knabo. = Mi vidis la knabon kuranta. (Vaig veure el noi corrent.) Mi vidis, ke la knabo kuras. (Vaig veure que el noi corria.)
-
Mi hodiaŭ matene vidis danci miajn knabinojn. - Avui al matí he vist ballar les meves filles.
Ballaven les filles.
L'infinitiu com a complement
L'infinitiu pot ser col·locat com a complement del nom o de l'adjectiu (normalment agentiu):
- Forte min doloras la nepovado helpi vin sur via malfacila vojo. = Forte min doloras, ke mi ne povas helpi vin... - Em causa un gran dolor no poder ajudar-te en el teu difícil camí.
- Mi ricevas grandan deziron edziĝi. = Mi ekdeziregas edziĝi. - Rebo un gran desig de casar-me.
- Lia propono elekti novan prezidanton ne estis akceptita. - La seva proposta de triar un nou president no va ser acceptada.
- Vi havis nenian rajton paroli al mi en tia maniero. - No tens cap dret de parlar-me d'aquesta manera.
- Ŝi ricevis la taskon trovi trinkaĵon. = ...la taskon, ke ŝi trovu trinkaĵon. - Ella va acceptar la tasca de trobar una beguda.
- Mi estas kapabla instrui nur la francan lingvon. ...kapablas instrui... - Sóc capaç d'instruir la llengua francesa.
- Mi estas preta iri por vi piede al la fino de la mondo. - Estic preparat a anar per a tu fins a la fi del món.
Infinitiu amb preposicions
Normalment hom no indica la funció sintàctica d'un infinitiu, sinó que ho indica el context. Però en algunes ocasions cal indicar la funció sintàctica de l'infinitiu per mitjà d'una preposició. De totes les preposicions, tradicionalment només por, anstataŭ i krom són acceptades davant d'un infinitiu.Sen esdevé cada vegada més habitual davant d'infinitiu.
-
Ni ĉiuj kunvenis, por priparoli tre gravan aferon. - Ens vam reunir tots per a parlar d'una cosa molt seriosa.
Hom fa servir por + infinitiu principalment quan l'infinitiu té el mateix subjecte que el predicat. Si els dos subjectes són diferents, aleshores hom fa servir infinitiu sense preposició: Ŝi invitis min trinki kafon. = ...por ke mi trinku kafon. Després dels verps de moviment com iri i kuri, hom prefereix infinitiu sense por, fins i tot quan els dos subjectes són idèntics: Mi iros ripozi. = Mi iros por ripozi.
-
Ĉi tie ne ekzistas akvo por trinki. ≈ Ĉi tie ne ekzistas trinkebla/trinkota akvo. - Aquí no hi ha aigua per a beure. ≈ Aquí no hi ha aigua potable.
Si l'infinitiu és un complement del nom, hom fa servir por independentment del subjecte semàntic.
- En la domo estas jam nenio por manĝi. - Dins la casa ja no hi ha res per a menjar.
- La aliaj anasoj preferis naĝadi en la kanaloj, anstataŭ viziti ŝin. - Els altres ànacs preferien anar nadant als canals en lloc de visitar-la.
- Vi nenion povas fari krom kunbati viajn dentojn. - No pots fer res més a part de batre les dents.
- Ne ekzistas alia bono por la homo, krom manĝi kaj trinki. - No existeix cap altre bé per a la persona a part de menjar i beure.
- Tion mi ne povus fari sen detrui mian reputacion. = ...sen detruo de mia reputacio / ... ne detruante mian reputacion. - No ho podria fer sense destruir la meva reputació. = sense la destrucció de la meva reputació / ... no destruint la meva reputació.
- Sen manĝi kaj trinki oni ne povas vivi. = Sen manĝado kaj trinkado... - Hom no pot viure sense menjar i beure.
Entre antaŭ i un infinitiu hom pot posar-hi la partícula de comparació ol:
- Oni devas iri longan distancon, antaŭ ol veni al la rivero. = ...antaŭ ol oni venas al la rivero. - Hom ha de recórrer una gran distància abans d'arribar al riu.
- Antaŭ ol foriri li ŝlosis la pordon. = Antaŭ ol li foriris... - Abans d'anar-se'n va tancar la porta amb clau.
La utilització d'altres preposicions davant d'infinitiu no és il·lògica, però pot causa mals entesos per la manca de costum.
Infinitiu com a predicat
De vegades apareixen oracions principals o subordinades en què l'únic verb és un infinitiu. En aquests casos el sentit de l'infinitiu equival al volitiu o a una expressió amb povi:
- Grandega hundo metis sur min sian antaŭan piedegon, kaj mi de teruro ne sciis, kion fari. = ...kion mi faru. - Un gos immens va posar sobre meu la seva pota anterior, i per la por no vaig saber què fer.
- Mi efektive jam ne scias, kiel ĝin klarigi. = ...kiel mi ĝin klarigu. - En efecte ja no sé com aclarir-ho.
- Ili ne havas, kion manĝi, ili ne havas, per kio hejti la fornon. = Ili ne havas (ion), kion ili/oni povus manĝi, ili ne havas (ion), per kio ili povus hejti la fornon. - No tenen res per a menjar, no tenen res amb què escalfar el for.
- Mi havis tiam apud mia domo foson, kiu, se preni la plej malmulte, havis almenaŭ ok futojn da larĝeco. = ...se oni prenu la plej malmulte... - Aleshores al costat de casa meva hi havia una fossa que pel cap baix tenia almenys vuit peus d'amplada.
- Ĉu esti aŭ ne esti, — tiel staras nun la demando. = Ĉu mi estu aŭ ne estu... - ¿Ser o no ser? --aquesta és ara la qüestió.
- Kion fari? = Kion oni/mi/vi faru? - ¿Què fer? = ¿Què cal fer?
En algunes ocasions hom fa servir els infinitius com a volitius imperatius. Aleshores l'ordre té un matís neutre, ni cortès ni descortès, sinó simplement que constata. El subjecte semàntic de l'infinitiu és el pronom completament neutre oni. Aquest ús no és habitual: Nur prunti, sed ne restigi al si! = (Hom ho pot manllevar però no s'ho pot quedar.) Oni povas nur prunti... En comptes d'ordenar mitjançant una forma verbal amb la terminació U, l'emissor pronuncia la seva voluntat com una simple constatació s'un fet indiscutible. Por landoj ne menciitaj en la listo sin turni al LF-KOOP, Svislando. (Per als països no esmentats, cal adreçar-se a LF-KOOP, Suïssa.) Una simple constatació sobre la manera com cal actuar per a encarregar un producte de LF-KOOP.
Infinitius i substantius d'acció
Els infinitius i els substantius d'acció són semblants, però hi ha alguna diferència. Un infinitiu sempre té un subjecte semàntic sobreentès, que en la majoria dels casos és el mateix que el subjecte del predicat. Un substantiu d'acció és tanmateix independent del verb. Un substantiu d'acció fa referència a una acció sense tenir en consideració el seu eventual responsable. Per tant el significat d'una oració pot canviar si hom canvia un infinitiu per un substantiu d'acció:
- Malbonaj infanoj amas turmenti bestojn. = Ili amas, kiam ili mem turmentas bestojn. - Als nens dolents els agrada turmentar els animals.
- Malbonaj infanoj amas turmentadon de bestoj. = Ili amas turmentadon de bestoj, ĉu ili mem turmentas, ĉu iu alia turmentas. - Als nens dolents els agrada el turment dels animals. = Els agrada el turment dels animals, tant si l'infligeixen ells mateixos o ho fan altres persones.
- Mi promesis amuziĝi. = Mi promesis, ke ĝuste mi amuziĝos. - Vaig prometre divertir-me. = Vaig prometre que jo em divertiria.
-
Mi promesis amuziĝon. = Mi promesis, ke okazos amuziĝo. - Vaig prometre divertiment. = Vaig prometre que hom es divertiria.
És irrellevant qui es diverteixi.