La desinència N rep el nom de terminació d'acusatiu o simplement acusatiu. Es pot afegir com a terminació a diferents tipus de mots:

• substantius: domo → domon, hundo → hundon, virino → virinon, seĝoj → seĝojn, ekskursoj → ekskursojn
• adjectius: ruĝa → ruĝan, granda → grandan, virina → virinan, verdaj → verdajn, knabaj → knabajn
• pronoms personals: mi → min, ĝi → ĝin, ili → ilin, oni → onin, si → sin
• mots de la taula acabats en U, O, i A: kiu → kiun, iu → iun, ĉiuj → ĉiujn, kio → kion, ĉio → ĉion, ia → ian, nenia → nenian, tiaj → tiajn
• adverbis de lloc i mots de la taula acabats en E: hejme → hejmen, tie → tien, ie → ien

La terminació N se situa, quan es dóna el cas, sempre a continuació de la terminació J: domojn, hundojn, virinojn, ruĝajn, grandajn, virinajn, kiujn, kiajn.

Si el substantiu duu la terminació N, llavors també els adjectius i els mots de la taula acabats en U i A, els quals són epítets d'aquest substantiu, porten la terminació N:

El predicatiu del complement directe tanmateix, no porta la terminació N:

La terminació N pot indicar:

• complement directe
• mesura
• punt temporal
• direcció
• altres significats

Complement directe

El complement directe és allò que rep directament l'acció. El complement directe s'indica amb la terminació d'acusatiu -N. Això permet diversos ordres dels mots en l'oració.

Cada una de les següents oracions expressa essencialment el mateix significat: kato mordas hundon; kato hundon mordas; mordas kato hundon; mordas hundon kato; hundon kato mordas; hundon mordas kato (en tots els casos és el gat qui realitza la mossegada i el gos qui la rep). A causa de la terminació -N, cada una de les sis variants amb el mateix significat s'entén clarament. L'ordre de les paraules depèn només de l'estil i del gust.

Mi amas vin; mi vin amas; vin mi amas; vin amas mi; amas mi vin; amas vin mi. Totes aquestes sis variants tenen el mateix significat bàsic: L'acció amas (=estimo)la fa "mi" (=jo), i l'amor va cap a "vi" (=tu/vosaltres).

Una oració amb complement directe es pot transformar en una oració passiva. Aleshores el complement directe esdevé subjecte.

Esti i altres verbs similars no conformen accions dirigides cap a alguna cosa. La part de la frase relacionada amb esti no és complement directe sinó predicatiu, que mai porta la terminació -N: Tio estas tri seĝoj. (Això són tres cadires) Mi estas kuracisto. (Sóc metge) Ŝi fariĝis doktoro (Ella va fer-se doctora). Mia patro nomiĝas Karlo. (El meu pare es diu Karlo)

El subjecte del verb també pot situar-se després del predicat. Amb alguns verbs aquest ordre s'utilitza molt sovint. No utilitzeu la terminació -N amb aquests subjectes:

Mesura

Els adjectius i els complements de mesura i sovint porten terminació -N.

Mesura del temps

La terminació -N en una expressió temporal pot indicar mesura de durada temporal o freqüència. Les expressions d'aquest tipus responen a les preguntes: ¿(durant) quant de temps?, ¿amb quina freqüència? i altres.

En la majoria dels casos, el sintagma amb terminació -N de mesura temporal, és un complement del verb:

El sintagma amb terminació -N de mesura temporal també pot ser el complement d'un adjectiu o d'un adverbi:

El sintagma amb terminació -N de mesura temporal també pot col·laborar amb un complement que expressi el temps després o abans per indicar temps conjuntament: Du tagojn post tio ŝi forveturis Norvegujon. Pasis du tagoj post "tio".

Diverses mesures

Altres mesures funcionen exactament igual que les mesures de temps. Pot tractar-se de distància en l'espai, altura, amplada, allargada, profunditat, pes, cost, etc. responen a les preguntes quant?, quina quantitat?, com de lluny?, quant de temps?, com és d'alt?, com de profund?, quant pesa? etc.:

Mesura sense marca de funció

Una mesura també pot aparèixer en un sintagma sense preposició:Dek jaroj estas tre longa tempo. (Deu anys és molt de temps) Aquí, dek jaroj és subjecte. Pasis du tagoj. (Van passar dos dies) du tagoj té la funció de subjecte.

Un punt en el temps

Un sintagma amb terminació -N pot ser un complement que indiqui un punt en el temps. Aquest tipus de complement amb terminació -N respon a les preguntes: ¿quan?, ¿en quina data?, ¿quin dia?, ¿quin any?, ¿en quina ocasió?, i semblants. Es pot dir, que aquesta terminació -N substitueix la preposició de temos, generalment en:

La marca d'acusatiu en els noms del dies de la setmana assenyala que es tracta d'un dia precís i conegut: dimanĉon = "en un cert i conegut diumenge", fins i tot si no s'utilitza la. La forma adverbial d'aquests noms de dies indica normalment que es refereix a aquests dies de la setmana en general: dimanĉe = "els diumenges, cada diumenge": Mi alvenos en Lyon lundon la 30-an de Aŭgusto (=Vinc a Lió el dilluns 30 d'agost).

En l'expressió de l'hora cal fer servir la preposició je, sobretot si la paraula horo és omesa, a fi de no confondre hora amb data:

Un punt en el temps sense preposició

Un punt en el temps pot apareixer també en un lloc de la frase que no tingui indicador gramatical: Hodiaŭ estassabato, kaj morgaŭ estos dimanĉo.Sabatokajdimanĉofan de subjecte.

Direcció

Els adjectes en N i els suplements en N poden indicar direcció. En aquest cas responen a les preguntes cap a on?, en quina direcció? etc.

Terminació -N sola

La mera terminació -N, en sentit de direcció, s'usa només quan es tracta d'un moviment cap a l'interior d'alguna cosa. No es pot dir iri muron,iri kuraciston, sinó iri al muro, al kuracisto. En la pràctica s'usa la N de direcció gairebé només quan es tracta de noms de lloc (principalment noms de ciutat).

N amb en, sur i sub

La terminació -N de direcció apereix sobre tot amb en, sur i sub, les tres més importants preposicions de lloc. Quan en, sur i sub indiquen només posició, s'usen sense la terminació -N. Però si es vol fer saber que una cosa es mou en aquella direcció, llavors s'ha de completar amb l'indicador que mostra la direcció. En teoria es pot usar al (al en, al sur, al sub, però en la pràctica s'usa sempre la terminació -N:

En les preposicions de lloc que no són en, sur ni sub generalment no es fa servir la terminació -N de direcció, sinó que el context mostra que es tracta de direcció. Però amb les altres preposicions de lloc també es pot fer servir la terminació -N de direcció, si això contribueix a una comunicació clara:

En algunes ocasions, s'acostuma a ometre la terminació de direcció -N perquè la veritable meta s'infereix però no és explícita. Si fos explícita, s'hi afegiria la terminació -N:

Tanmateix no seria un error dir sub la kverkon i antaŭ min, perquè aquestes expressions també es poden entendre com la meta d'un moviment en aquestes oracions.

Les preposicions de lloc sovint són usades en sentit figurat. Una cosa abstracta, que no és un lloc físic, és expressat com si fos un lloc. També en aquests casos es pot usar la terminació de direcció -N per expressar una direcció figurada, ex: Mi ŝanĝos ilian malĝojon en ĝojon.

Algunes preposicions indiquen, per si soles, direcció: al, ĝis, el i de. Aquestes preposicions no indiquen mai posició. Al darrere no s'hi ha de posar la terminació -N: al la urbo,ĝis la fino,el la lernejo,de la komenco.

N després d'adverbis de lloc

Hom pot posar també la terminació -N després d'adverbis de lloc amb terminació -E i després dels correlatius per expressar direcció cap a un lloc

N per a altres significats

Els adjectius i complements amb terminació -N en la majoria dels casos indiquen mesura, punt en el temps o direcció, però en alguns casos el sintagma amb terminació -N serveix per a una altra funció, per a la qual generalment es fa servir preposició:

Teòricament sempre es pot substituir una preposició amb la terminació -N, si l'expressió es pot entendre. A part d'això, sovint es fa servir la terminació -N en lloc de je. Tanmateix, la regla de claredat gairebé sempre prohibeix la terminació -N en lloc de les preposicións que expressen moviment d'origen, de kaj el, perquè la terminació -N indica la meta d'un moviment. Tot i això en alguns casos es poden trobar frases com Ili eliris la buson. Aquí la terminació -N no és de direcció sinó de complement directe: l'autobús és el complement directe de l'acció de sortir o abandonar. És molt més clar, i per tant recomanable, dir: Ili eliris el la buso.

Acusatiu i noms propis

En el cas de noms propis completament esperantitzats s'usa l'acusatiu segons les regles mostrades anteriorment:

Els noms propis no adaptats a l'esperanto es poden escriure sense la terminació -O. En aquests noms tampoc cal la terminació -N, encara que el seu lloc dins la frase en principi ho exigeixi:

Si el nom permet afegir-hi la terminació -N (quan acaba en vocal), llavors naturalment s'hi pot posar. També es pot afegir la terminació -O a un nom estranger. Quan s'utilitza la terminació -O també s'ha d'afegir la terminació -N si el lloc a la frase ho exigeix. Aixi mateix, també es pot posar al davant un títol o expressió similar que dugui la terminació -N: