En esperanto la regla que regeix pel que fa a l'ordre de paraules es la comprensió. S'han de col·locar les paraules en ordre de manera que el sentit quedi clar. Les diferents terminacions, en especial -N, possibiliten una gran llibertat, però la llibertat no és absoluta.

Moltes partícules adverbials generalment se situen davant d'allò a que fan relació, per una questió de claredat, per exemple: ankaŭ, eĉ, tre, nur. També ne es posa davant d'allò que nega.

Una preposició es situa sempre davant d'allò a qui dóna la funció específica.

Una conjunció es posa davant d'allò amb el que crea un lligam.

Ajn es posa a continuació del mot correlatiu que es vol matisar.

Ordre de les parts de la frase

L'ordre bàsic de les part de la frase segueix el següent model:

subjecte - predicat - objecte - altres parts de la frase

Si es fa servir un altre ordre, no es canvía el significat bàsic sinò que s'aconsegueixen diferents èmfasis. Dins del predicatiu tanmateix, no sempre es pot canviar l'ordre lliurement ja que el predicatiu molt sovint no té indicadors de funció. Hi ha una diferència entre un lleó és un animal (veritat) i un animal és un lleó (fals, ja que hi ha altres animals). En una frase com l'alumne va esdevenir professor, l'ordre és molt important perque el professor va esdevenir alumne té un altre significat diferent. En la majoria de frases reals amb predicatiu però, el context evita la possibilitat de malentesos, fins i tot quan no es fa servir l'ordre habitual, però la frase El professor l'alumne esdevé és complicada d'entendre i, per tant, convé evitar-la.

Col·locació al davant

Una part de la frase, que habitualment no apareix al començament, es pot emfasitzar justament així, posant-la a l'inici de l'oració:

Un sintagma el nucli del qual és un mot-KI es troba normalment a l'inici de la seva oració principal o subordinada. Aquesta posició no és especialment emfàtica per als mots-KI. Davant d'un mot-KI hi pot haver una preposició que n'indiqui la funció sintàctica:

En principi, altres paraules que col·laborin amb el mot-KI també poden estar-hi al davant, però en general s'evita posar una paraula davant d'un mot-KI que no sigui una preposició:

Les conjuncions kaj, aŭ i sed poden aparèixer sense cap problema davant d'un mot-KI perquè aquesta mena de partícules no pertanyen ben bé a l'oració següent, sinó que només la vinculen a l'oració anterior: Dum la trarigardado mi trovis diversajn esprimojn, kiuj siatempe ŝajnis al mi bonaj, sed kiuj nun al mi ne plaĉas kaj kiujn mi volonte ŝanĝus.

A vegades es pot col·locar una part de la frase, que en realitat pertany a l'oració subordinada, al començament de tota la frase. Això crea un èmfasi molt potent a causa de l'ordre inhabitual de les paraules.

Sovint pot generar confusió saber a quina part de la frase pertany realment les paraules col·locades a l'inici. Pot semblar que pertanyin al verb de l'oració principal ja que, en efecte, s'hi troben més a prop. SI la part de frase que es vol emfatitzar té la funció de subjecte en l'oració subordinada, no és possible en absolut desplaçar-ne la posició, per tal com el subjecte ha d'estar al costat del seu predicat. Per tant, de cap manera no és possible dir: Tiu laboro mi pensas, ke estas malfacila. S'ha de dir: Mi pensas, ke tiu laboro estas malfacila.

A vegades, si el sentit ho permet, es pot emfatitzar una part de frase d'una oració subordinada, a través d'un complement anteposat introduït per pri. Aquesta part de frase que es vol emfatitzar es deixa al seu lloc en l'oració subordinada, sota la forma de pronom o de mot correlatiu, i es posa al començament de la frase sencera sota la forma de complement introduït per pri. El que s'emfatitza apareix doncs dues vegades, l'una com a complement introduït per pri a l'oració principal, i l'altra com a pronom en la seva veritable funció a l'oració subordinada.

A vegades, quan cal posar un mot-KI al començament de la frase però, segons el seu sentit, el mot-KI pertany a l'oració subordinada, el resultat pot tornar-se difícilment comprensible. Per sort, aquesta mena de problemes en la pràctica apareixen molt rarament.

Cal evitar totalment aquesta mena de frases si la subordinada és una pregunta, ja que aquesta construcció esdevé massa complicada: Ŝi demandis, ĉu mi ŝatas muzikon. → Kion ŝi demandis, ĉu mi ŝatas? Cal dir Kion ŝi demandis? encara que això sigui menys precís, o usar la solució amb pri que mostrarem a continuació.

Tenen el mateix problema els mots-KI de relació. Aquests mots-KI també es posen a l'inici de l'oració subordinada. Si el mot-KI de relació realment forma part d'una subordinada de la subordinada, pot aparèixer una confusió:

Sovint hom pot expressar-se mitjançant un complement precedent amb pri. Cal deixar la cosa-KI al seu lloc en forma de pronom i usar el complement amb pri com una conjunció interrogativa o subordinada:

Si la cosa-KI té la funció de subjecte, no es pot moure de la subordinada. El subjecte d'un verb ha de ser dins de la seva oració: Karlo diris, ke lia frato edziĝis. → Kiu Karlo diris, ke edziĝis? Diris sembla tenir dos subjectes, mentre que edziĝis sembla que no tingui cap subjecte. Feu servir la solució amb pri: Pri kiu Karlo diris, ke li edziĝis?